15 abril 2020

Raons i neguits de l’ensorrament borsari

 

15 d’abril, La Vanguardia. Article de Josep Soler, director general d’IEF

Hem viscut en les últimes setmanes les jornades borsàries amb majors alces i baixes en dècades. Aquesta volatilitat desmesurada s’ha decantat amb claredat cap als retrocessos fins assolir en alguns moments pèrdues de capitalització de més d’un terç en relació amb inicis de febrer, quan pensàvem encara que la dimensió d’aquesta crisi no tindria la magnitud a la qual ara ja sabem que ens enfrontem en els pròxims mesos, potser anys.

La borsa és un predictor econòmic molt deficient. Aparenta moure’s segons les expectatives sobre l’esdevenir econòmic i, en particular, sobre els futurs resultats empresarials. Si en condicions normals aquestes expectatives ja estan molt alterades per les alternatives inversores en altres actius, pels sentiments subjectius o biaixos dominants, o per temors a que determinats esdeveniments trenquin l’estabilitat; a hores d’ara, davant el desconeixement de la profunditat final tant de la pandèmia del Covid-19 com de la seva derivada econòmica, la borsa no pot sinó sobrereaccionar i establir una trajectòria d’absurda volatilitat. Hem vist grans empreses que perdien en dues setmanes dues terceres parts del seu preu borsari o en una mateixa setmana, alces del 15% i caigudes del 20% en dies consecutius. Reflectien aquests moviments alguna cosa que tingui remotament relació amb el valor de la companyia? Per descomptat que no, sigui el que sigui aquest valor.

En els moments més àlgids de l’hecatombe borsària i si haguéssim d’atribuir les diverses responsabilitats de la caiguda, es podria apuntar que la baixada de preus entre el 30 i 40% respon a quatre grans motius, potser amb pesos relatius diferents però rellevants. En primer lloc, a l’aturada econòmica ia la subsegüent caiguda de resultats de les empreses cotitzades, que ara ja percebem amb claredat. Seria la translació a la borsa de la reducció del PIB en un 10% que ara molt temptativament estima el mercat. En segon lloc, a aquesta davallada efectiva i atribuïble a la crisi, se li afegeixen els ajustos selectius per certa sobrevaloració prèvia generada per l’abundància d’estupefaents monetaris sota els quals vivíem (i seguirem vivint) i pels derivats del simultani col·lapse del petroli via l’enfrontament Rússia/OPEP. Les empreses més endeutades i dopades, i les petrolíferes, han impulsat un major descens dels índexs. La tercera culpabilitat cal atribuir-la al pànic i la histèria que es magnifiquen en crisi i recessions, com les bombolles sobreoptimistes accentuen les alces en els moments d’expansió. Haver resistit a la por és el primer que es premiarà quan s’esvaeixi la incertesa ara dominant.

Finalment, i especialment rellevant en aquesta crisi no només econòmica sinó sobretot sanitària, pesa la desconfiança en les administracions, en els organismes supranacionals, en les autoritats monetàries i, potser ara més que mai, en l’entramat institucional i en els valors socials; en definitiva els dubtes sobre la nostra forma de vida.

Llegir a La Vanguardia