18 Març 2020

“Dos o tres anys de recuperació econòmica no ens els traurà ningú”

 

El director de l’Institut d’Estudis Financers avisa que “aprovar uns pressupostos pre-coronavirus seria una gran ximpleria"

17 de març de 2020. El Món. Entrevista a Josep Soler, director general d’IEF

Més enllà de l’evident crisi sanitària desencadenada pel CoV-19, i també de la crisi política entre el Govern català, partidari de confinar Catalunya des de fa dies per evitar l’expansió del virus, i el govern espanyol, que ha pres el control de les competències en salut, seguretat i transport declarant l’estat d’alarma, l’impacte econòmic del coronavirus és, cada dia que passa, més profund. És difícil de preveure com de profunda serà la recessió que vindrà, però la pèrdua de milers de llocs de treball, el tancament d’empreses i la frenada del consum i la producció ja són inevitables. De tot plegat en parlem amb l’economista Josep Soler, director general de l’Institut d’Estudis Financers.

L’Estat espanyol ha decretat el tancament de les seves fronteres 48h després de decretar l’estat d’alarma. Quines conseqüències econòmiques tindrà aquest tancament, que se suma a l’anunci de la UE de tancar les seves fronteres exteriors?

Hi haurà un impacte, sí, però si amb aquestes mesures s’aconsegueix pal·liar una mica els efectes sobre el sistema sanitari i els seus recursos, econòmicament la recessió serà una mica més suau. Però jo crec que ja podem dir que caurem en una recessió. Un trimestre, dos trimestres, tres trimestres amb creixement negatiu? En aquests moments no tenim prou elements per determinar-ho.

Què implicarà aquesta recessió per a l’economia real?

El que és segur és que perdrem molts llocs de treball, una reducció de l’activitat industrial i una caiguda molt important de la inversió, i tots els efectes que tindrà tot això: crisi al sector públic perquè la recaptació impositiva caurà, la demanda patirà una gran frenada i també l’oferta.

Quant de temps es necessita perquè l’economia es recuperi d’aquesta recessió de dos o tres trimestres?

Les recuperacions sempre són molt més lentes que les caigudes. Ens trobarem amb una gran caiguda de l’activitat en els propers mesos, tot i que fa unes setmanes no ens pensàvem ni molt menys trobar-nos en aquest escenari. La crisi del 2008 va tenir un impacte molt fort durant dos anys i hem trigat una dècada a recuperar-nos. Ara passarà una mica el mateix, potser estarem sis mesos amb una crisi molt forta, de manera que dos o tres anys de recuperació no ens els traurà ningú. És molt difícil pensar en recuperacions que no siguin quatre o cinc vegades el temps de crisi. Recuperar la confiança i la tranquil·litat és molt dur, primer has de curar ferides i que les empreses tornin a ser solvents.

Tant Catalunya com l’Estat estan pendents d’aprovar els seus pressupostos. El coronavirus obliga a una revisió dels projectes?

No té el més mínim sentit aprovar uns pressupostos pensats abans d’aquesta crisi. tothom ha d’entendre que estan basats en unes hipòtesis des creixement que no tenen res a veure amb l’escenari que tindrem a partir d’ara. Es donava per fet un creixement d’entre un 1,5% i un 2%, una previsió que en aquests moments és absolutament impensable. Els pressupostos tenien unes prioritats de despesa que ja no encaixen en el moment actual, perquè hi haurà sectors que patiran molt més que altres, molta gent perdrà el seu lloc de treball i s’haurà d’intentar pal·liar els efectes. Els pressupostos espanyols i catalans estaven basats en la previsió de recuperació d’ocupació, i per tant, podien preveure un augment de la despesa per a determinades prestacions. Sabent segur que caurà l’activitat i l’oferta i la demanda, el més lògic és intentar que no torni a passar com amb la crisi del 2008, en què qui va pagar la crisi van ser els aturats, sobretot d’una certa edat, i els joves. En aquests moments, voler aprovar uns pressupostos pre-coronavirus, que no responen a la nova realitat, em semblaria una gran ximpleria molt important.

Ha parlat de crisi del sector públic per una reducció en les previsions d’ingressos per la via dels impostos, a la qual s’hi ha de sumar més despesa sanitària i ajudes per als sectors perjudicats. Amb un estat totalment endeutat, els límits d’endeutament de la UE salten pels aires?

En aquestes circumstàncies d’emergència a tot Europa, hi haurà una relaxació de la disciplina pressupostària, això ja està clar. Els tractats de la UE especifiquen que quan hi hagi motius absolutament excepcionals, i el coronavirus ho és, es podrà relaxar la disciplina pressupostària. Però en aquests moments el problema no és acumular uns dèficits molt més alts. És molt normal que en aquests moments ens plantegem incrementar el dèficit, perquè necessitem fer una política anticrisi que implicarà una intervenció en despesa per part de l’administració.

I quin és el problema, al seu entendre?

El que no era tan lògic, i alguns ho advertíem i ens tractaven de reaccionaris, és que si creixia l’economia no aprofitéssim per no generar més dèficit. És a dir, havíem de reservar la munició per quan la necessitéssim. Ara és inevitable que ens passem de dèficit perquè cal incentivar l’economia, però el drama és no haver fet els deures abans.

La Xina ha tornat a reactivar-se, tot just quatre mesos després que es detectés el primer cas de coronavirus. Però l’economia europea no és ni tan forta ni té uns creixements com la xinesa. Serà la que més patirà?

L’economia xinesa, tot i estar tècnicament en un fre econòmic, creixia entre un 7% i un 8% anual, i encara que ara creixi la meitat, serà un creixement positiu important. Als EUA, l’economia creixia a una taxa el doble que Europa, si per un punt o dos de creixement, probablement no entrarà en recessió com sí farà Europa. De fet, és una economia en general més flexible. En certs moments pot generar més atur, però té una capacitat de recuperació molt més forta. La UE, que tenia un creixement a l’entorn de l’1%-1,5%, ho té molt més fàcil per entrar en creixement negatiu. A Europa l’impacte del coronavirus serà més forta, no és perquè Europa hagi fracassat en la lluita contra el coronavirus i la Xina no, sinó perquè ja era una economia més envellida.

Cal intervenir més, en política monetària per pal·liar els efectes?

En política monetària encara tenim un problema més gros que en política fiscal. Hem abusat molt de la política monetària. Tenim uns tipus d’interès baixíssims, es poden baixar una mica més i fins i tot es poden posar en negatiu, però el marge és escassíssim. Pel que fa a mesures de política monetària no tradicionals, el Banc Central Europeu encara estava comprant deute i obligacions privades a manta. I ha anunciat que encara en comprarà més.

S’ho pot permetre? Perquè al final, acumula deute, que algú haurà de pagar en algun moment.

S’ho pot permetre relativament. Efectivament, és més deute que algú haurà de pagar en un futur, per tant, no podem dir molt alegrement que hi hagi marge. Amb uns tipus d’interès ja tan baixos, la capacitat per animar l’economia és molt escàs. L’economia ja estava molt dopada, és difícil dopar-la massa més. Ens podem inventar alguna cosa més, però el que hem de fer davant d’aquesta crisi de demanda, perquè la gent no consumirà, i també una crisi d’oferta, perquè hi ha talls de producció, és intentar que la pilota no es faci més grossa.

Té cap recepta en aquest sentit?

Intentant que, com a mínims els bancs, que tenien encara força porqueria en els seus balanços, no generin una crisi financera i que puguin donar crèdit a les pimes amb dificultats i als seus clients. Hem d’insuflar tranquil·litat als bancs, però no pas per salvar els bancs, sinó per salvar els clients dels bancs, tant privats com corporatius. Desgraciadament, en això tampoc no hem fet els deures. Europa està finançada fonamentalment per bancs, als EUA està més equilibrat entre finançament de mercats, de fons d’inversió i bancs. Amb l’anterior crisi els bancs van tancar l’aixeta i van generar encara més crisi, i ara ens trobem davant d’una altra situació sense una alternativa al crèdit bancari, i per tant, no hi ha més remei que insuflar liquiditat als bancs perquè no caiguin moltes empreses que estan finançades pels bancs.

Aquesta liquiditat l’han d’injectar els estats?

El BCE, i els governs donant avals i garanties als bancs.

Cal explicar bé als ciutadans per què s’ha d’ajudar els bancs, perquè pot pensar que l’Estat torna a salvar els bancs, amb grans beneficis econòmics malgrat tot, i deixa desemparat el treballador.

A la ciutadania se li va explicar malament el rescat dels bancs amb la crisi. Als banquers se’ls ha de demanar responsabilitats per la gestió que van fer dels bancs, però si se’ls hagués deixat caure, els depositants, sobretot els petits depositants, haurien tingut molts problemes, igual que els autònoms i les empreses petites, que haurien vist tallat en sec el seu crèdit, perquè a Europa no hi havia una alternativa al finançament bancari. Alerta, salvar els bancs és salvar l’economia real, perquè no hem fet els deures per restar importància al sistema bancari com a prestador de crèdit. Sigui com sigui, encara hi ha incògnites que venen del tema sanitari.

En quin sentit?

Hem de veure com acabem resolent el tema sanitari, de moment l’estem atacant molt malament. I no ho dic tant pels governs, que han anat lents, com pels ciutadans, que no estan complint amb les mesures. L’estat de dret, la llibertat i la democràcia han tingut aquest efecte, que la gent s’ho pren amb lleugeresa, i a la Xina, el ciutadà calla i fa el que li diuen. Dit això, toca o continuar anant lents o d’una vegada prendre consciència. I paciència, perquè no seran només quinze dies.

Llegir a El Món.cat